L’edifici ocupa un terreny pla en un solar de forma triangular i, condicionat per aquesta topografia, la primera singularitat és la no adopció de la planta basilical.

L’arquitecte va idear un cos principal dividit en tres naus paral·leles de diferent alçada, i dues naus més col·locades de forma transversal. En aquest cos trobem la novetat més significativa: la coberta de les naus. Per primera vegada, Martinell prescindia de la fusta i l’estructura a dues aigües i apostava por voltes de maó de pla (o volta catalana), de quatre punts, que descansen directament sobre els arcs parabòlics de l’interior.

Aquesta singular coberta permet obrir petites obertures triangulars, fetes també en base d’arcs parabòlics; a aquesta il·luminació s’hi suma la que prové de les grans finestres dels laterals de l’edifici fetes a partir d’un arc de mig punt dividit en tres espais gràcies a dos pilarets de maó.

Per copsar tot l’enginy arquitectònic de la coberta, caldria veure el celler des de l’aire, en una estructura que recorda la fàbrica Aymerich de Terrassa de l’arquitecte Lluís Muncunill.

Aquesta estructura, que elimina la presència d’encavallades de fusta i utilitza únicament maó, respon a les circumstàncies econòmiques del moment: calia buscar solucions a l’encariment dels productes de construcció arran de la Primera Guerra Mundial, que havien fet pujar el preu de la fusta.

A l’interior de les naus principals hi trobem l’espai diàfan que Martinell aconsegueix gràcies als arcs parabòlics, els carcanyols calats i els pilars de maó.

Però encara ens queda una altra novetat constructiva: a la planta dels cups subterranis l’arquitecte hi introdueix una estructura feta, també, amb arcs parabòlics (el més habitual era utilitzar petites voltes de maó Tal com explica l’especial dedicat a Martinell del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), “l'emplaçament del celler porta a l’arquitecte a fer un tractament unitari de les façanes, no hi ha una veritable façana principal”.

Com ja és habitual en els edificis de Martinell a la part inferior del celler hi veiem un sòcol baix amb obertures per la ventilació i hi distingim els contraforts que absorbeixen l'empenta dels arcs parabòlics. 

Les portes i finestres són de maó vist i tenen una estructura similar, amb arcs de mig punt dividits per columnetes, també de maó. Com a element decoratiu hi trobem rajola de València de color verd, que contrasta amb el blanc de l’arrebossat de la resta de la façana.

A aquest apunt decoratiu s’hi afegeixen “les gàrgoles de terrissa esmaltades en verd, petites rajoles que decoren els dipòsits i l'escut de l'entitat, realitzat pel ceramista Xavier Nogués amb rajoles vidrades, situat a l'angle arrodonit de l'edifici (destruït durant la guerra i substituït per una reproducció de menor qualitat)” (COAC).

Per últim, l’exterior de l’edifici està presidit per dos dipòsits d’aigua, que s’alcen com petites i gracioses torres coronant el celler.

www.coopgandesa.com